Pregó de les Festes Patronals 2025 a càrrec de Luis Rico Navarro

Bona nit, Irene, alcaldessa del meu benvolgut poble, Alejandro, regidor de Festes, María Dolores, infinites gràcies per la teua excel·lent radiografia de la meua persona, petrolancos, pretrolanques, familiars, amics, amigues, sigueu de Petrer o de qualsevol altre lloc dels voltants, a tots els col·lectius locals que treballen àrduament perquè tot estiga en perfectes condicions en estes dates tan entranyables, especialment, a la confradia “Verge del Remei”, a les cambreres de la Verge, a les bandes de música locals, al cor de la Salve, a la colla dels Nanos i Gegants, a les associacions juvenils “Kaskaruja” que són uns màquines a l’hora d’organitzar activitats como ja vam poder vore fa dues setmanes en el “Autos Locos” i als de “Astó no porta careo” que han irrumpit amb molta força prenent part en els actes més tradicionals, a les associacions de veïns i a la fila Cruzados, no vull deixar-me a ningú fora, benvinguts a este acte inaugural de les Festes Patronals en honor a la Verge del Remei i que tinc l’immens honor de pregonar. Espere estar a l’altura dels meus predecessors i predecessores que tan brillantment van exercir este paper des que es va instaurar la figura del pregoner/a fa ja una dècada i que vos recorde que van ser, per este ordre, Mari Carmen Rico, Alberto Montesinos, María Amat, Antonio Navarro “El Tupè”, Carmen Romero “Mensi”, Luis Chico, Begoña Tenés, Quique Maestre i María Dolores Tormos. Esta nit intentaré explicar-vos coses interessants d’esta festivitat tan arrelada a la nostra essència de gent de poble, on la família i les tradicions són l’eix vertebrador d’uns dies en què ens oblidem de totes les nostres diferències i eixim en massa al carrer per a gaudir d’un amplíssim ventall d’activitats de tota índole, religioses, festives, culturals, socials, esportives, etc.

Curiosament, el primer que se’m ve al cap és preguntar-me…, què posaran demà en les cròniques els companys de Radio Petrer i El Carrer del Pregoner d’enguany. ¡A vore què dieu, eh…!

Dit això, vos compte.

Soc Luis Rico Navarro, fill de Luis “el de Siro” i de Pilar “La Porsela”, i com se sol dir per ací, “Soc de Petré, Petré”. I precisament per això, benvolguts veïns, hui estic asomat a este balcó, en esta emblemàtica plaça de Dalt, on tants i tants esdeveniments històrics, de tota índole, s’han celebrat, un lloc on s’ha gestat part la personalitat dels veïns del qual, per a mí, és el millor poble del món, al qual vullc profundament, en lo bo i també en lo roïn.

No va amb mi fer un pregó a l’ús, és a dir, massa condescendent buscant l’aplaudiment fàcil, pretenc que les paraules que hui pronuncie com a pregoner tinguen un contingut i que este contingut siga ric en informació, en humanitat, en sensibilitat, en creences i, per descomptat, en història de la nostra festa.

Esta nit, estimats paisans, vos promet que repassarem algunes vivències que crec i estic convençut despertaran la nostàlgia d’alguns dels que ací estem.

Però abans, a causa de la meravellosa professió que tinc la sort d’exercir, en la qual diàriament vos compte les coses que passen a Petrer a través dels mitjans de comunicació municipals, el cos em demana fer una xicoteta reflexió incial en veu alta del moment que vivim, ja que pregonar també és fer-se eco de l’actualitat que, per desgràcia, no és precisament per a tirar coets.

Només donar un repàs diari a les notícies t’adones del que està passant. El món de la información, molt al meu “pesar”, s’ha convertit en el major poder fàctic de la nostra societat, capaç d’influir en tots nosaltres per a manipular la nostra opinió, fins a tal punt que ha aconseguit enfrontar-nos i dividir-nos.

En funció del mitjà de comunicació triat, se’t presenta una realitat o una altra totalment oposada a l’hora de retratar el que està ocorrent. Però, encara que puga semblar il·lús per la meua part, jo continue creient que les persones pensen i estan veient amb meridiana claredat que els que manen en el món són quatre borinots, que, curiosament, són els que més poder tenen per ser els més rics, manejant els fils al seu gust, destrossant els drets humans, massacrant als que menys recursos tenen, independentment de les seues idees o color de la pell. És la llei de la selva, del tot val, amb la condició d’imposar el seu criteri usant la força.
Un clar exemple són les guerres sense quarter que vivim en ple segle XXI, en les quals el gran esclafa al xicotet, fins i tot estem sent testimonis d’un genocidi en tota regla, cosa que pensàvem que no podia succeir ni es podia permetre i es permet en estos temps que corren, i ningú fa res al respecte.

És per això que crec estem en l’obligació de transmetre i obrir els ulls a les noves generacions i recordar-los d’on venim, el que va ocórrer fa quasi un segle on la societat mundial va quedar feta pols i va tardar dècades a recuperar la seua identitat.

No és qüestió de sermonejar, és qüestió de ser sensat, sensible i conseqüent, sigues roig, blanc, blau o negre, i aprofite per a recordar i posar en valor la sensibilitat i solidaritat que sí ha demostrat el poble de Petrer en tot el que vos compte.

Cada vegada que se’ns toca a la porta per a qualsevol acció benèfica, ens mostrem acollidors amb els que venen de fora, sense mirar color o raça, respectuosos amb la diversitat de gènere com així ho arrepleguen les contínues accions socials que es duen a terme cada any, en definitiva, Petrer demostra una identitat única, referent per a moltes altres localitats veïnes que veuen en nosaltres una societat pròspera i amb ganes de continuar creixent. No abandonem este camí.

M’agradaria recordar que, en breu, farà un any quan centenars de nosaltres ens bolcarem amb els valencians afectats per la DANA, va ser una passada, la gent va deixar el que estava fent i es va pringar de fang fins a les celles per a ajudar als que patien, si mirar el carnet d’identitat.

Un altre missatge que llancem els de Petrer és que obrim les portes als que venen de fora. Juntament amb la veïna Elda, hem sigut lloc d’acolliment de persones d’altres latituds que van venir a buscarse la vida i hui formen part activa de la nostra comunitat. Sense ells no seríem els mateixos. Quants amb arrels foranes van arribar en la postguerra per a obrir-se camí fugint de la fam i la misèria i els vam acollir obertament i hui són part de l’essència, història i tradició de Petrer?

Esta història es repeteix ara amb gent procedent d’altres països que lluiten per deixar arrere una vida miserable i, no obstant això, ens volen vendre que són el “Coco”, que venen per a deixar-nos sense res, per a llevar-nos el nostre, que són els causants de tots els nostres mals i que, per això, cal tirar-los com siga.

Ara, que arriben dies per a venerar a la Verge del Remei, on la gent Cristiana, i també la que no ho és, se sent orgullosa de la patrona de Petrer, és moment de predicar amb l’exemple, que no tot es quede en paraules buides i puguem utilitzar la seua figura com a nexe d’unió entre tots i totes, però no sols durant estos dies, sinó també en endavant.
Sentim-nos orgullosos d’este Petrer acollidor i divers en ideals, en sexualitat i opinió.

Crec, que amb la imatge de Verge de Remei sol succeir, més o menys, el mateix que amb la de Sant Bonifaci, i això li passa a molta gent, siga o no creient, quan la tenim davant, alguna cosa se’t mou dins pel fort arrelament històric al poble de Petrer i a les seues gents. Almenys, a mi em passa.

Reprenent el camí de la celebració que és per al que som ací hui, per a conèixer coses interessants de Petrer i les seues Festes Patronals, considere que és necessari tirar la vista arrere i fer un viatge en el temps per a descriure l’evolució experimentada per esta festivitat que gira entorn de la figura de la nostra Patrona, la Marideu del Remei. I ja que estem parlant de mares, abans vull posar en valor esta figura, la de la mare, la de les nostres mares. No fa tant que en la societat petrerina, quasi el 100% de les dones es dedicaven a les labors de casa, compaginant-les amb tasques de fàbrica de sabata o bosses de ma, a casa. A part, estaven els xiquets, que no eren un ni dos, es tenien de tres per a dalt, una autèntica bogeria per a poder traure la casa avant. I, en la majoria dels casos, també s’ocupaven de portar l’economia domèstica. Estes mares, que no van tenir les oportunitats de formació que existeixen ara, eren unes autèntiques màquines i, per això, vaja el meu reconeixement públic a esta generació de mares “currantes”, que van ser el germen del que actualment som a Petrer, entre elles la meua.

És molt evident que res té a veure el que fèiem el segle passat en les Festes Patronals amb el que fem ara. Només cal donar una ullada al programa, dens programa d’activitats, tant les religioses com les que s’organitzen a nivell municipal i veïnal.
La programació arranca, fins i tot, abans del Dia del Pregó, però, com sabeu, es prolonga fins a finals del mes d’octubre, amb l’última jornada de nostres volgudes i emblemàtiques “Carasses”.

Com sabeu, porte tota la vida informant i continuaré fent-ho mentre el cos aguante. Per a mi, com vos he dit al principi, contar el que succeeix cada dia al meu poble ho és absolutament tot. És per això, que per a conèixer el que signifiquen i el calat que tenen en la nostra societat estes Festes Patronals, és necessari indagar en els records d’aquells petrolancos més veterans que, són els que més saben d’elles i que mantenen fresca en la memòria alguns dels seus passatges més històrics i emblemàtics. A més, és una tasca amb la qual he gaudit moltíssim perquè, com em diuen els meus col·legues de tota la vida, m’encanta comptar i rememorar les “batalletes” del passat perquè no queden en l’oblit.

He tingut el plaer de conversar amb persones d’altres generacions com Eliseo “el Caragol”, Vicente “Titín”, Elías Bernabé, Reme Vera, Paco Freire, entre altres, un exercici enriquidor que contribuirà a il·lustrar-nos sobre el que vos comente.

Ells, recorden bé que en les dècades dels 40 i 50 del segle passat les Festes Patronals van ser un autèntic desastre perquè no hi havia recursos, quasi no tenien per a menjar, i el dolor i el rancor de la postguerra encara perdurava, amb moltes famílies guardant el dol per aquells que van perdre la vida a conseqüència del conflicte.

La Festa consistia en quatre coses. Entre els entreteniments més significatius, al marge de la programació dels clàssics actes litúrgics, s’esperava amb molta expectació, sobretot per part del sector infantil, la visita de la banda militar del Regiment d’Infanteria San Fernando d’Alacant, a la qual anaven a arreplegar al carrer Joaquín Poveda, des d’allí, tocava la pertinent cercavila amb tota la “xiquilleria” darrere dels músics, i més tard, tant als Jardins de l’Esplanada com al carrer Gabriel Payá, on s’instal·lava un escenari amb palets lligats amb branques de pi, delectaven al personal amb un concert, alternant-se amb la banda municipal Unión Musical que dirigia “El tío Maleno”.

També, la traca, que es corria el 6 d’octubre, era un altre dels esdeveniments estrela. Es disparaven dos, de manera simultània, minuciosament col·locades per Daniel Torregrosa “El Coeté”. Ambdues s’encenien en la plaça de Baix i separaven els seus camins al final del carrer Miguel Amat. Una d’elles pujava per la barberia de “El Caragol” fins a enfilar els carrers Tetuan i Pedro Requena, per a tornar a trobar-se en la mateixa Esplanada amb l’altra traca que havia recorregut els carrers Cánovas del Castillo i José Perseguer. Era una autèntica passada, em compten.

Ja, al dia gran de les Festes de la Verge, al migdia, no podia faltar el passeig per l’Esplanada on era obligatòria la parada en el bar del “Chico la Blusa” per a assaborir el típic “pingüino”, acompanyat d’un bon aperitiu. Però, hi havia alternatives, ja que es podia triar entre el Bar de “Panets” o en el de “Conrado” que se situaven un poc més al centre, en el carrer José Perseguer, confluència Gabriel Payá. Més a baix, el Bar de “Pebrella” i també el de “Tonet”, on just a la porta es podien degustar els últims gelats casolans de la temporada.

Després del pertinent tentempié que vos comentava, tot el món acoia a menjar en família seguint l’aroma que desprenien les olles amb les inseparables “fasegures”, tradició que, com sabeu, hui en dia es manté, encara que amb el pas del temps van apareixent molts “cocinillas” i els menús van canviant, si bé no millorant.

En la sobretaula tocava degustació de pastes casolanes, com eren els “almendraos”, “polvorons”, “rotllets d’anís”, “mantecaos” i “malenes”, que prèviament, les mares i les iaies havien pastat a casa i portat en les llandes als 11 forns, escolteu bé, 11 forns, que hi havia a Petrer, a pesar que en esta època el poble no era molt gran i, pràcticament, acabava en la que era coneguda com el “carrer de la Bufetà”, ara País Valencià.

Esta ronda de forns començava al carrer Sant Antoni amb el de “Petronila”, més a baix, al carrer Major estava el “d’Herrero” i el de “Pere” al carrer Forn Major. Una miqueta més amunt, en el carrer del Castell el del “Boix”, per a seguir en el carrer de la Maridéu amb el de “Fausto”. Ja més a baix, al carrer Prim estava el de “Saoro”, al carrer Gabriel Brotons et trobaves amb el de “Sebetes”, i continuaves en el Carrer Nou amb el del “tío Pancho”. Per a acabar, al carrer Antonio Torres teníem el de “Carmelo”, i en el que era l’extraradi del poble, just a l’inici de l’avinguda d’Elda, el “d’Amorós”. Com veieu, hi havia on triar.

I ja a la nit, tocava anar, sens falta, al ball que, de manera puntual, se celebrava en el teatre municipal Cervantes on es retiraven les butaques a un costat per a deixar via lliure a les parelles que es llançaven a ballar els pasdobles, boleros i altres ritmes de l’època que entonaven, la majoria de les vegades, els components de la “Orquestra Nòmadas”, amb Demetrio, Juan “el Conill”, Rosendo, Bartolo i Juanito “Pichona”, encara que també es deixaven caure per Petrer altres grups del contorn com “els Xèrif”, “els Turescan” i “els Crosbi”.

“¡Ojo!” Fins i tot va venir a cantar a Petrer, “Antonio Machín”, una cosa inaudita per a eixos temps i que va ser la gran sensació de l’any entonant cançons com “Dos Gardenias” i “Los Angelitos Negros”, para que el chico le dijera a su chica “Mira que eres linda”, y de esta forma, el amor que le profesaba a su pareja fuera para “Toda una vida”.
Quin época aquella! veritat?

Fem un xicotet salt en el temps, a la dècada dels 60, quan la nostra indústria manufacturera va obrir fronteres amb Amèrica. Va ser quan van arribar les divises i va millorar bastant el nivell de vida dels veïns de Petrer i, per tant, la Festa va començar a créixer, sobretot en ambient.
El canvi més substancial es va viure després de la Transició Democràtica. Este va ser el moment en el qual les nostres Festes Patronals van donar un gir radical. Lògicament, en el capítol religiós es van mantenir els actes més emblemàtics. No obstant això, on va enriquir el seu contingut va ser en els altres àmbits.

Mireu, el primer que em ve a la memòria sent xiquet és que al poble no feia tant calor com ara, més bé, a l’octubre començava el fred i era el moment en el qual els meus germans, Pau i Pili, i servidor, com succeïa en tantes i tantes cases del poble, estrenàvem roba, o, com se sol dir a Petrer, ens mudàvem, era tot un esdeveniment social. Amb este nou “atuendo” estàvem condemnats a conviure durant tota la tardor-hivern cada vegada que hi havia una celebració. Vull fer una especial menció al, en aquells dies, odiat per tots xiquets i no tan xiquets de l’època, els terribles pantalons curts, que les nostres mares ens col·locaven fins i tot quan el termòmetre s’acostava als 0 graus. Anaves congelat pel carrer, però no pasava res, veritat?

I fent un pas més enllà en el temps, fem una xicoteta parada en els enyorats i llibertins anys 80, on van arribar per a quedar-se les actuacions en viu a Petrer, amb artistes de primer nivell que en eixe moment només teníem l’oportunitat de veure per la tele en programes com el “Directísimo” de José María Íñigo o els “300 Millones” d’Alfredo Amestoy, que marcaven tendència.

Recorde que estes actuacions van començar en la plaça del Derrocat i el primer grup que ens va visitar va ser el “Trio Los Panchos”, que literalment, “ho va petar”, acompanyats del grup “Triana”, deixant xicotet el recinte i obligant a traslladar els concerts a l’Esplanada. En lo succesivu continuarem gaudint de grans estreles de l’època, entre altres, “María Dolores Pradera”, “Jarcha”, “Juan Pardo”, “Víctor Manuel”, “Mocedades”, el “Duo Dinàmico”, “José Luis Perales”, “Mecano”, “Massiel” …, a esta última, per cert, li va arribar fins a l’escenari una tomaca procedent, sembla, d’un “tomatà” que se veu que algú havia plantat molt prop d’allí.
Per seguir amb les anècdotes, el dia que va venir “Paloma San Basilio” feia un fred que pelava, però ella, sense immutar-se, es va canviar fins a cinc vegades de vestit, i tots ells eren de tirants.

Congelat es va quedar també en visitar Petrer l’humorista Pedro Ruiz. Ell no es va atrevir a combatre les baixes temperatures i va dir que no eixia a actuar. Va ser necessari que, algú de l’organització festera municipal, entrara en el cameri per a contar-li un “chiste” que, sembla ser, no li va fer molta gràcia perquè va saltar immediatament a l’escenari.
També va ser ací el grup “Olé Olé”, amb Marta Sánchez al capdavant. La cantant es va portar com a fidel acompanyant al seu gosset que, ni curt ni peresós, va deixar més d’un regalet per al record en el cameri on es canviaven mentre actuaven.

Ja entrats en els 90, la llista de grups top que van venir a les Festes va ser increïble. Parlem de “Heroes del Silencio”, que va estar a Petrer dues vegades, la primera, curiosament, amb només mig centenar d’espectadors, “El Último de la Fila”, “Loquillo” i “Los Inhumanos”, entre altres. D’estos últims vull recordar que tota la banda que formaven va actuar amb un cotxe “Simca 1.000” pujat a l’escenari, cedit per la “Filà Gansos” de la comparsa d’Estudiants, que els va venir al pel a entonar el seu hit estiuenc del moment titulat “Que difícil es hacer el amor en un Simca 1.000”, va ser una autèntica passada.

Ja ho veieu, eren uns altres temps, molt diferents als actuals, en el qual els xiquets, amb l’escàs aguinaldo disponible per als dies de Festes Patronals, no dubtaven a destinar-ho a les compres compulsives de llepolies en el vetust i enyorat “Carrico Manchego”, del carrer Luis Chorro, que després es va traslladar al carrer Antonio Torres. Allí, també, es podia adquirir la trompa de fusta, sense cap llum psicodèlica com les les que porten ara, i les boletes amb les quals jugàvem en els improvisats clots que es feien a “l’Esplanà”. Per no parlar dels famosos jocs del moment, molts ja oblidats i amb uns noms rocambolescos, com eren “la patá al bote” o el “oliva oliva que voy parriba”.

També, era d’obligada assistència l’acompanyament al ball dels “nanos i gegants”, en altre temps no tan nombrós i coordinat com el que ara ens delecta la colla “Gent de Nanos”, als quals, per cert, i permeteu-me la llicència, els convide a traure al “Nano Culé” que tenim en lloc segur en el meua volguda Penya Barcelonista de Petrer i que li cedim gustosament. Queda a la vostra disposició.

Con vos deia, van ser anys meravellosos, de molt de canvi i evolució constant, en els quals les Festes Patronals van viure un abans i un després amb la irrupció de les associacions de veïns i la seua llarga llista d’activitats en els barris. No podíem faltar a la cita amb la suculenta “coca d’Agost” que portaven per a esmorzar els veïns del carrer L’Horta on ens posàvem les botes, tampoc ens perdíem esdeveniments, ara eliminats del cartell pel tema del maltractament animal, però en eixe moment, sant i senya de molts festejos, com la solta de la “vaquilla” en El Guirney, concretament en els descampats del Barxell, o el “toro embolado” de Pablo Picasso, on no paraves de riure’t amb les rebolcades d’aquells més valents que saltaven al “ruedo”.
Per no parlar de les “gymkanhes” que es feien en diferents enclavaments de la població, principalment en La Foia i a “l’Esplaná”. Veure els infructuosos intents d’agafar el pernil al final del pal untat molt generosament amb Mistol, era el més, com ho era assistir a les “diablures” que es feien damunt de les bicis i les motos en els circuits d’habilitat que reunien a centenars de persones perquè, al final, sempre guanyaren els mateixos, Luisake i Ripoll, que més tard ja sabeu que es convertirien en icones esportives del poble en les seues respectives especialitats.

Eren temps en els quals, al contrari del que succeeix hui, els joves tenien a on anar a divertir-se a la vesprada/nit petrerina. De fet, això del “tardeo”, tant famós ara, ho vam inventar nosaltres, els de Petrer, en els 80.

Tenies un ampli catàleg de pubs en els quals et citaves per tradició, no feia falta ni despenjar el telèfon, de cable en aquells dies, per a quedar en els “garitos” de l’època. A prendre cafè t’anaves al “Country”, al “Jamaica”, al “Budo’s” o al “Dallas”, principalment, i després de ronda, començaves pels “Biscains” per a seguir la festa en altres locals com a “Cambalache”, “Arlequín”, “Metropol”, “Tascamanía”, “Por un tubo”, “Botavara”, “Tascatonel”, entre altres, i sense comptar les discoteques que proliferaven com “Mamma Lluna”, “Fleming” i “Chaplin”.

Podia estar així, comptant coses, fins demà, però cal acabar.

Abans de fer-ho, m’agradaria fer una xicoteta picada d’ullet al qual va ser un gran amant de tot el que comporta el nom de Petrer i que ja no està entre nosaltres. Em referisc al bon amic, Rafael Antolín, fidel col·laborador de El Carrer i que a títol pòstum va deixar esta meravella de poesia dedicada a la patrona.

I diu així:

A TI, VIRGEN DEL REMEDIO
(Una reflexión y una petición)

Señora del Remedio, hoy te confieso
Que quizá sea montaraz mi percepción,
Tal vez será que no encuentro la razón
De actitudes tan variables y en exceso.

Porque aquellos que vienen de regreso
Y a su ombligo le dan comparación
(un diez en su redondez y perfección)
Se permiten “rotular” con trazo grueso.

Mientras tanto otros piensan que no es eso
Y, con vehemencia, mantienen la opinión
Que este mundo no ha de encontrar solución
Si no cesa esta actitud de trato leso.

Ayúdanos Señora, que razón de peso
Precisa de tu ayuda esta situación

Rafael Antolín

En fi, benvolguts paisans, arriba el moment de la veritat, el de pregonar les festes del meu poble, el de convidar a tots els petrolancos i petrolancas a eixir al carrer i participar activament, de manera cordial i amistosa, de cada màgic moment que ens ofereixen l’ampli ventall d’activitats religioses i socials.

ENTONEU AMB MI I DEIXAR-VOS LA VEU EN L’INTENT

VISCA LA MARE DE DEU DEL REMEI!

I VISCA PETRER!